Recordo el meu iaio, quan jo era menuda, parlar en diverses ocasions del seu servei militar (de tres anys) a Sidi Ifni, del Sàhara Occidental, dels saharauis i del Front Polisario.
Molts anys després, concretament el 1996, vaig conèixer dos saharauis, per casualitats de la vida i, només una setmana després, Jose Maria, Joan i jo, agafàvem un vol junt amb un d'ells, Habib, i viatjàvem als campaments de refugiats de Tindouf (Argèlia), on quasi 200.000 persones intenten sobreviure en mig del desert. Des de llavors fins avui hi he viatjat en nombrosses ocasions i la situació no ha fet més que empitjorar. És cert que cada vegada tenen més coses materials però cada vegada tenen menys esperança i això acaba matant.
Sobreviuen enmig del no res. Avui fa 32 anys que va començar el seu calvari, avui fa 32 anys que 350.000 marroquins ocupaven el Sàhara Occidental sense cap oposició per part de l’exèrcit espanyol, una acció que va acabar dies més tard, el 14-11-1975, a Madrid, amb la venta (pura i dura) a Marroc i Mauritània de l’ex província espanyola per part del règim franquista.
Entre aquell dia i avui, la diferència es pot comptabilitzar per milers. Milers de morts, milers de ferits, milers de refugiats, milers de famílies separades, milers de xiquets i xiquetes nascuts lluny del seu país, milers de persones enterrades lluny de la terra que els va vore nàixer, milers de vides destrossades ....
Vaig ser una de les fundadores de la coordinadora de l’Associació Catalana d’Amics del Poble Saharaui a les Terres de l’Ebre i durant molts anys responsable del projecte de colònies, un projecte que permet a infants saharauis passar estius acollits en famílies del nostre país i oblidar les dures condicions en què viuen exiliats als campaments de refugiats argelins.
Per això sé que avui, no només per a mi, sinó per a centenars de persones de les Terres de l’Ebre, per a moltes famílies, és un dia trist. Perquè el sofriment dels saharauis per a natros té nom i té cara
dimarts, 6 de novembre del 2007
TRIST ANIVERSARI
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentaris:
La cara del sofriment saharaui per a mi es la de Lehbib, de vuit anys. Segur que avui, com tots els dies, està trist per que a casa seua estan tristos. D'enormes ulls negres, Lehbib, és un xiquet que no ha conegut el seu país, com tampoc l'han conegut els seus pares, ja que van marxar del Sàhara Occidental quan només tenien mesos. Viuen en els campaments de refugiats des de sempre. Els seus iaios els han contat sempre històries tristes de la guerra però molt boniques dels paisatges de la seua enyorada terra. Penso que com pot ser que passe aixo en ple segle 21 i que ningú fassi res per solucionar-lo.
Publica un comentari a l'entrada