dijous, 15 de juliol de 2010

NI SENTÈNCIA NI INDEPENDÈNCIA


S'ha escrit molt respecte la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut. No tot és cert. S'ha opinat sobre el què diu i sobre el que no diu, s'ha interpretat la interpretació. Trobo a faltar, igual que en altres temes importants, un anàlisi rigoròs per part de molts mitjans. Trobo a faltar una reflexió serena més enllà dels titulars fàcils. Però bé, això seria objecte d'un altre llarg debat.

Sobre l'encaix de Catalunya i Espanya: cadascú que pensi com vulgui, cadascú que senti el que vulgui, amb respecte pels altres, sense excloure ningú, tampoc volent ser uniformes. Cadascú que tregui al balcó la bandera que prefereixi. Els socialistes som els que més hem treballat i lluitat per aquest Estatut des del primer dia, els que l'hem votat, al Parlament, al Congrès, al Senat, i en referèndum. Ara és lògic que siguem els més enfadats. Al mateix temps però, som els que més ens esforçarem en la negociació per recuperar-lo íntegrament. Hi ha qui creu que l'Estatut està mort i enterrat, per tant, no farà res per resucitar-lo. Nosaltres sí, tot el que calgui.

Volem tot l'Estatut. Ni sentència ni independència. Ara més que mai l'estat federal és la solució a l'encaix de les diferents nacions que convivim a Espanya. Hi ha qui ha fet servir titulars fàcils i erronis. Que ningú s'enganyi, ni despistats ni intencionats. Catalunya no ha dictat cap sentència. Milers dels que ens mostrem contràris a la sentència no som independentistes. Igual que Espanya (ni el govern espanyol) no ha dictat cap sentència, ho ha fet un Tribunal Constitucional, caduc i arcaic. Ni aquí tots som independentistes ni a Espanya tots van contra els catalans.

Les sentències s'acaten, però no tenen perquè compartir-se. I això no trenca res. Les sentències poden fer-te enfadar, emprenyar i cabrejar directament. És el cas. Un tribunal no pot jutjar la voluntat que el poble ha expressat a les urnes. No podem permetre que un partit com el PP guanyi als tribunals allò que no ha pogut guanyar a les urnes i no podem deixar l'Estatut en mans d'aquells que l'únic que volen és enfonsar-lo per treure'n un profit partidiste.

No vulguessem simplificar les coses mirant només allò superficial o escoltant només aquells que criden més. La realitat no és en blanc i negre, és en colors ... Per sort.

2 comentaris:

ximo ha dit...

Comparteixo bona part -sinó tot- l'article, nomes una cosa: De la mateixa manera que les banderes estelades augmenten arreu de Catalunya, no augmenta també l'anticatalanisme o catalanofòbia a fora? Si, ja si que s'atia i fomenta, però sembla que els dos fenòmens es retroalimenten i necessiten.

popota ha dit...

Trobo a faltar, igual que en altres temes importants als mitjans, un anàlisi rigoròs per part teva. És molt senzill fer titulars fàcils sobre el federalisme i parlar-ne com si no fos tan inconstitucional com l'autodeterminació, quan la realitat és que no existeix en cap document legal espanyol -ni català, ja que el PSC es va encarregar d'esborrar-lo del mapa estatutari després de que el president Maragall l'inclogués al decàleg que volia posar al preàmbul. Francament, és d'una manca de rigor molt decebedora que parla dels paupèrrims coneixements de la classe política l'absurda confusió entre el federalisme i l'autonomisme, que tenen a veure el mateix que Atapuerca i l'encenedor de gas.
D'altra banda, si volem parlar amb rigor, direm que el PP no té res a veure amb la sentència ultra-nacionalista espanyola que han dictat els indivisibles i indissolubles magistrats espanyatarres: tots els jutges peperos han fets vots particulars contra la sentència, i han estat els jutges del PSOE -votats tots ells pel PSC, per cert- els que han redactat, votat i aprovat la sentència.
Si volem parlar de federalisme, més fets i menys paraules: grup federal al Congreso del PSC, Estat català, Estat basc, estat andalús, i així successivament. La resta és tan federal com una capsa de sabates.
Per últim, recomenar de totes totes les pàgines 11 i 12 de la sentència, que recullen els arguments de l'abogado del estado -nomenat, no ho oblidem, pels compañeros federalistes, ho dic per allò del rigor-, i que expliquen -a la gent que es vulgui assabentar de la realitat de les coses i llegir-se-les encara que siguin avorrides, tot i que sempre queda millor parlar de federalismes i fer d'oposició de l'oposició- les moltes diferències que hi ha entre un Estat federal i el Reino de España.
Salut,