Drama sense resposta

Aquests darrers dies hem conegut les colpidores dades de dos informes importants: “Pobresa infantil a Catalunya” elaborat per la Federació d’Entitats d’Atenció i Educació a la Infància i Adolescència (FEDAIA) i “El impacto de la crisis en los niños” per UNICEF.

Un 26’5% dels infants a Espanya i un 23’7% dels de Catalunya viu sota el llindar de la pobresa. Aquests infants no s’alimenten de forma adequada, ja sigui perquè no mengen suficient o perquè tenen una dieta desequilibrada i, a la vegada, aquests infants que es troben en situació de pobresa falten més a l’escola i tenen un rendiment inferior, el que els predisposa avui al fracàs escolar i demà a l’exclusió social. Un autèntic drama humà sense cap resposta eficaç per part dels nostres governs. Cada cop més, la pobresa a Catalunya té cara de nen/a. Aquestes són les veritables conseqüències d'una crisi que va començar sent financera i ha acabat sent econòmica i social per les polítiques mal anomenades "d'austeritat" aplicades pels nostres governs. Confonen austeritat amb asfíxia.

S’omplen la boca dient que la seva prioritat són els infants i que lluiten contra la pobresa, però més enllà de les paraules els fets són uns altres. Retallades en les beques menjador, retallades en les ajudes escoles bressol, eliminació de les ajudes per fills/es a càrrec, retallades en la renda mínima d’inserció quan milers de famílies sobreviuen únicament amb els 426 euros de la PIRMi, desmantellament del sistema públic de salut, augment taxes aigua potable, imposició noves taxes medicaments .....


Ara més que mai calen polítiques de suport a les famílies i de protecció de la infància més enllà dels titulars, polítiques reals. Ara més que mai l'administració té l'obligació d'invertir els recursos necessaris per evitar aquesta situació. Lamentablement però, la resposta de CIUPP a les escandaloses dades dels informes és ben diferent: per una banda, retallar, retallar i retallar, i per l'altra, sistemàtica centrifugació de les responsabilitats cap a altres administracions com els ajuntaments o cap a les entitats que treballen en infància i/o persones en risc exclusió social, que, dit de passada, estan realitzant una feina extraordinària quasi bé sense recursos econòmics. Aaaaaaaa ..... i organitzar una marató, és clar! Passem d’un estat de dret a un estat d’assistència. Però d’això ja en parlarem un altre dia .