dijous, 17 d’octubre de 2013

Volem drets i no caritat


Si ja de per si la cara de la pobresa fa molt mal, quan aquesta té cara de xiquet/a com ara, el dolor és insoportable. És indigne acceptar com una dada més la de l'alarmant xifra de risc d'exclusió que tenim avui a Catalunya i, molt especialment, a les Terres de l'Ebre (més del 38%). Per a que ens entenguem: es considera que una persona viu en el llindar de la pobresa quan disposa de menys de 625 euros al mes. I a que en coneixeu moltes, moltíssimes, no ja persones, sinó famílies, que viuen amb menys d'això? Cal respostes contudents per part dels nostres governs, és igual Barcelona que Madrid, CIU que PP en aquest àmbit; calen respostes que no arriben. Paraules moltes, cada dia ens repeteixen que és una prioritat, però recursos cap. Al contrari, es retalla partides que garanteixen la igualtat d'oportunitats i, com a conseqüència, cada vegada és més difícil viure amb dignitat. 

Avui és el dia Internacional de la Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social. Als crits d'alerta d'organismes internacionals i entitats de referència com UNICEF o Creu Roja, aquest mateix matí s'hi sumava el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, que participava per videoconferència en el 17è Forum d'Entitats d'Atenció a la Infància i l'Adolescència que se celebra a Barcelona sobre tres conceptes claus per garantir els drets dels infants: Educació, Prevenció i Protecció. Ha denunciat Schulz el risc d'una altra generació perduda per les alarmants taxes de pobresa infantil del sud d'Europa. Si aconseguim salvar els bancs europeus, podem i tenim l'obligació moral de salvar la generació més jove, dèia. A Catalunya parlem del 30%. El Síndic de Greuges posava xifres al que fa temps que denunciem moltes persones: 50.000 xiquets i xiquetes pateixen malnutrició infantil. Mentre, el govern de CIU, el curs passat va reduir un 24% les beques menjador. Sobren les paraules. És prioritari que les beques menjador, que asseguren com a mínim que tots els infants puguin fer una menjada al dia en condicions, siguin un dret universal i no subjecte a disponibilitats pressupostàries. Com ho és el restabliment de la renda mínima d'inserció o les polítiques de foment del lloguer social, un pla contra l'atur i l'establiment d'una renda garantida de ciutadania. I això, tot i la voluntat i ganes que li posen ONG's, entitats, associacions sense ànim de lucre, voluntaris i persones compromeses en el seu dia a dia, tot i la xarxa de suport familiar i/o social, és responsabilitat únicament dels governs.

S'ha acabat el temps de les paraules, dels compromisos incomplerts, de les mitges veritats i de les mentires. Els qui tenen la responsabilitat de governar han d'actuar ja, no amb caritat, ni fent maratons o loteries per recaptar fons, sinó retornant a la ciutadania tot allò que ens han pres els darrers tres anys. Tots els drets i serveis que s'han esfumat. Ens han retallat els pressupostos d'Educació, de Salut i de Benestar, sense cap mirament, atemptant directament contra la igualtat d'oportunitats. Ara estem començant a patir-ne les conseqüències. Ja n'hi ha prou de retòrica. Ja sabem on condueixen les polítiques caritatives del segle XIX a les quals ens volen tornar a dur els governs de la dreta; nosaltres no volem caritat, volem drets, volem una vida digna.