dimarts, 29 d’abril de 2014

Notes sobre la comissió d'Infància al Parlament

Aquesta tarda he recuperat la meua veu al Parlament durant la sessió de la comissió d'infància, de manera puntual, accidental, i per responsabilitat sobre un tema, els drets dels infants, que crec que haurien de ser al centre de l'agenda política i tristament no és així. 

Ha comparegut el Síndic de Greuges i l'adjunta per la defensa dels drets dels infants i adolescents per tal de presentar-nos dos informes. El primer corresponent al 2013 de drets dels infants.Tant l'un com l'altre treuen de nou a la llum problemàtiques que de manera reiterada no se solucionen al nostre país. Podríem parlar hores sobre el desmantellament dels serveis d'infància, adolescència i suport a les famílies, sobre els drets dels infants que pateixen alguna discapacitat (l'informe enguany fa referència específica als alumnes amb transtorns del llenguatge o amb sordesa als CREDA), sobre les insificiències de la xarxa de salut mental infantil i juvenil per arribar a totes les situacions de necessitat o sobre l'adminissió d'alumnat en centres educatius i el dret a una educació inclusiva, per posar exemples concrets. També, evidentment, de la vulneració reiterada del dret dels infants a una alimentació adequada i de la malnutrició infantil. 

El segon, un informe específic sobre el seguiment dels infants acollits en família. Avui ningú discuteix ja que el recurs en acolliment en familia és el més apropiat pel bon desenvolupament dels infants quan no es pot fer a casa pels motius que sigui. Tots els informes i estudis corroboren que és des d'aquest marc des d'on se li pot oferir a l'infant tot allò que necessita a nivell afectiu, emocional, social, educatiu i també a nivell material. Per tant, és aquesta mesura la que s'ha d'aplicar amb caràcter prioritari. Ara bé, la infradotació econòmica de la mateixa i la falta de desplegament normatiu dels punts específics que en fan referència en la Llei de Drets i Oportunitats de la Infància i Adolescència, junt segur a altres factors socials, fan que la mesura no tingui els resultats desitjats. 

És evident que hem de combatre el baix pes de l'acolliment familiar ja que les dades ens demostren que encara té una posició subsidiària respecte a l'acolliment en centres residencials i que és majoritàriament de caràcter voluntari i no professional. En aquest sentit, l'informe del Síndic demostra clarament com també per a l'administració, econòmicament parlant, és millor l'acolliment familiar. Són molts més els recursos que s'han d'invertir a mesura que la modalitat de protecció dels menors s'allunya de la familia d'origen, i quan s'apropa a l'atenció residencial, la diferència és abismal. La inversió anual d'un infant acollit en familia extensa és de 4.436 euros per a l'administració; en família aliena és de 5.774 euros; en cases d'infants és de 26.682 euros; i en CRAE's és de 47.630 euros, vuit vegades més. Coincideix per tant, que la mesura millor per a l'infant, i per tant per a la societat, acaba sent la més econòmica per a l'administració pública. Així doncs, cal una reflexió profunda per part de les institucions responsables.

Si us interessa, podeu seguir aquí la meva intervenció al Parlament.