Treballant el present

Article publicat a la revista Cop d'Ull del gener 2015

Perduts en l’estèril debat de la política ficció no es presta la suficient atenció al que passa avui. Titulars no en vulgueu més, hores de televisió i ràdio, pàgines de diaris, tertulians entesos en tot. Eleccions plebicitàries, constituents, llistes úniques, separades... Debats alguns cops sobre sentiments, percepcions i sensacions. 

Girem la moneda i ens impacta la crua realitat. Llistes espera, atur, dependència, jubilats que mantenen famílies senceres, infància en risc d’exclusió, situacions de pobresa energètica, desnonaments, corrupció ....  I ningú mai n’és responsable i no hi ha debat que valgui.  

Treballem molts per una societat on es garanteixen la igualtat d’oportunitats i on la justícia social sigui l’eix sobre el que pivote tot. On la POLÍTICA decideixi i no estiguem sotmesos al poder econòmic ni als interessos dels poderosos de torn. Però això no deixen de ser paraules i, mentre somiem (que és necessari, imprescindible, perquè si no ho fem no avancem), cal treballar intensament el present si no volem que el futur se’ns escape. Si no actuem avui, demà hi ha coses que haurem perdut. 

Mai havíem tingut tant com a societat com la darrera dècada: un patrimoni de tots en forma de serveis públics (educació, sanitat, benestar), infraestructures, comunicacions. Ara però, veiem dia a dia com anem enrere tant a nivell de país com molts dels nostres pobles. Perdem oportunitats en excuses barates com la de no hi ha recursos, quan segons per a què i segons per a qui si que n’hi ha. Cada cop que en deixem passar una, d’oportunitat, es degrada el nostre futur.

Els grans fenòmens de decadència patits en altres ciutats i països al llarg de la història sempre tenen un inici que passa desapercebut. Exemples els trobem a Grècia, a Itàlia o a Detroit, en un cas potser més estudiat. Tot comença amb una nau abandonada, unes persianes a l’escola que no baixen, uns vidres trencats, unes papereres brutes, unes bombetes fuses, la substitució del comerç de qualitat, i tants fets minúsculs que separadament no tenen importància però que al final del recorregut ja són insuperables.

Aquí hem d’estar alerta que la il.lusió per construir una nova societat, per viure aquesta nova transició, no ens amagui la realitat. Si l’activitat econòmica decreix i tanquen botigues, si els carrers estan bruts, sense llum i plens de clots, si s’abandonen els grans edificis, si veiem al costat de casa la cara més crua de la pobresa, sobretot en tantes i tantes famílies que no arriben a final de mes, si no fem el manteniment adequat als edificis públics, si no substituïm la tecnologia als CAP’s i hospitals, si no som exigents en la qualitat de l’educació, si no blindem les condicions laborals ... si no li donem importància a tot allò que verdaderament és important, arribarà un dia que serà tard. 

Imaginem el futur, amb totes les nostres forces i energies, treballem per construir-lo, defensem amb vehemència cadascú les seves idees, però no oblidem el present. Si ho fem, els nostres somnis sempre seran somnis i mai realitat.