dimecres, 12 de març de 2008

EL CATALÀ EMPRENYAT

De tant en tant destaco en aquest blog articles de la premsa. El que us copio avui és un publicat al Diari El Punt ahir mateix, escrit per Vicenç Planella, que pregunta On és el català emprenyat? .

Durant mesos, la classe política i alguns mitjans de comunicació que es consideren influents han alimentat el mite del català emprenyat. Era aquella persona, dona o home, que viu i treballa a Catalunya, que n'estava tipa, dels incompliments de Zapatero amb l'Estatut, de la ministra que ens omplia el Baix Llobregat d'esvorancs o de tenir un nivell d'infraestructures a l'altura dels Clicks de Playmobil. N'estaven tant farts, aquells pobres catalans, que, fins i tot, esperaven amb delit la trucada dels enquestadors de la Generalitat per expressar la seva desafecció envers l'Estat espanyol i per advertir el candidat del PSOE que, aquest cop, l'aniria a votar sa mare. «El català emprenyat» ha estat un dels millors eslògans publicitaris dels darrers anys, com aquell que deia «Busqui, compari i, si troba alguna cosa millor, compri-la». Ha servit per vendre diaris que canvien, però no canvien; per llançar al mercat, en plena crisi hipotecària, una casa gran del catalanisme; per fer brollar una nova bromera d'independentisme pragmàtic, i per convertir en un joc de pàrvuls els lemes de campanya. El problema és que a aquell suposat individu que sintetitzava l'estat d'ànim de tot un poble no se li ha vist el pèl aquest diumenge a l'hora d'anar a votar. I no és que no hi hagi anat, quan parlem d'una participació superior al 71%. És que, probablement, no existia. A Zapatero, com és lògic, l'han votat al Principat els seus íntims, els que el van votar l'any 2004, i 86.029 catalans més. Per contra, els que feien l'emprenyat amb el PSOE –és a dir, la resta– han acumulat una pèrdua de representació de 464.057 sufragis. Això vol dir que, a més dels polítics, aquells que hauríem de copsar la realitat del país també l'estem perdent de vista. Adaptem el que pensen les persones a un titular enginyós, al que ens dicten fonts inconfessables o al que toca dir perquè ho diu tothom. Interpretem tant i volem filar tan prim, que acabem agafant el rave per les fulles. La realitat és molt més senzilla si la mirem tal com és, encara que potser no ens agradi el color o l'encaix del país que els catalans lliurement han decidit en la contesa de diumenge. Ara ens diran que hem estat víctimes del magnetisme dels pols o d'un tsunami dominical. I si troba alguna cosa millor, compri-la.

La situació és extensible arreu del país i a cadascun dels seus territoris. A les Terres de l'Ebre, on els socialistes hem tret uns resultats històrics, es parlava darrerament dels ebrencs cabrejats. El problema es que, diàriament, surten als mitjans aquells que fan més soroll, que no vol dir que en siguin més. Els que estan en silenci no se senten fins que no arriba un dia com diumenge i expressen la seua opinió a través del vot.

3 comentaris:

FV ha dit...

Totalment d'acord amb l'article. Crec que ha quedat molt clar que des de Catalunya i Euskadi s'ha frenat al PP i que els electors demanen solucions, no enfrentaments.

Carme Sànchez ha dit...

És ben cert. Ahir també hi havia un article en les pàgines de Catalunya de El País que anava en la mateixa línia.

Aprofito per comentar-te que vull posar-me en contacte amb tu, Núria. T'he enviat fa una estona un correu electrònic a la teva adreça del Parlament (no en tenia cap altra.

bona setmana santa!

Núria Ventura Brusca ha dit...

Gràcies Carme,

he buscat l'article que tú comentes i l'he penjat en una nova entrada.

fins aviat