EUROPA I LES 65 H.

Fa anys, les notícies que ens arribaven d’Europa quasi sempre eren esperançadores. Avui no podem dir el mateix. Fa setmanes que quasi a diari les notícies que ens arriben del nord són, directament, dolentes. La darrera, la de l’ampliació fins a 65 hores de la jornada laboral, permetent així la superació de la jornada màxima de 48 hores aprovada el 1917 per l’Organització Internacional del Treball.

És una mala notícia, sense dubte. En primer lloc, perquè significa un pas enrera des del punt de vista social però també des del punt de vista econòmic. La Consellera de Treball de la Generalitat, Mar Serna, ha qualificat aquesta tarda al Parlament, de “dumping social” la directiva, perquè permetrà a altres països de la UE drets inferiors per als treballadors. Aquests drets ha costat molts anys aconseguir-los i ara, en un no res, poden desaparèixer. Hem de ser conscients del què significa això tot i que serà voluntat dels estats aplicar la directiva o no i els nostres actuals governs (repeteixo, actuals) ja han manifestat la seva posició rotundament contrària.

És aquesta una mesura contrària a la conciliació del temps de treball i el temps familiar, un dels eixos prioritaris dels nostres governs i obre la via d’una progressiva individualització de les relacions laborals.

Què ha passat amb aquella Europa que admiràvem i miràvem esperançats? Lamentablement la contestació és evident: a la majoria de països governa la dreta. Qui afirmava que les diferències entre la dreta i l’esquerra s’anaven esvaint amb el temps? Ara podem tornar un segle enrere gràcies a la dreta.