JA HA ARRIBAT EL JULIOL !!!

Dissabte passat al matí. Em truca una companya diputada i em diu: Núria, he trucat a l’hotel i dimecres no hi ha habitació. No?, pregunto. Contesta: No. Pots buscar tú per internet si trobes alguna cosa?. Busco i rebusco per tots els buscadors possibles. Res. Queden unes 50 habitacions lliures en tota Barcelona però el preu és de 500 euros cadascuna de mitjana. Al final, dos dies desprès, trobem hotel, gràcies a unes cancel.lacions, prop de la Plaça Catalunya, per quasi 200 euros l’habitació. Dimecres teníem ple i no sabíem si acabaríem el mateix dia o el dia després, calia per tant, tindre la reserva feta. Primera prova superada.

Arriba dimecres. Un cop acabat el ple, anem a sopar i desprès, amb la maleta a la mà, ens decidim a buscar un taxi per a que ens porti a l’hotel. A totes les cantonades, desenes i desenes de persones demanant taxis. Escenes de pel.lícula. En passen centenars, però tots plens. Com dirien en castellà, increïble pero cierto. Al final, a peu. Arribem a la una en punt de la matinada.

Dijous, passo pel Parlament a primera hora i, a mig matí, cap a casa. 200 km d’autopista, quasi tres hores de cotxe. La carretera quasi col.lapsada: cotxes, autocars, autocaravanes, camions i obres. Velocitat mitjana: 90km/h. El tràfic és molt intens, amb retencions inclús, fins passat Tarragona. Intento parar a fer un café a dos àrees de l’autopista. Intents frustats. No puc ni aparcar. Plenes de gom a gom. Estem al juliol, ja se sap! Continuo autopista avall. Quan passo l’Ampolla es comença a recuperar la normalitat. A poc a poc van desapareixent cotxes. Em relaxo una mica. Paro la ràdio i poso un CD. Deixo d’escoltar notícies (o millor dit, de sentir-les) i poso Sabina.

Arribo a casa. Agafo els diaris. A banda de l’alliberament de l’Ingrid Betancourt, quasi tot són notícies sobre economia i sobre la crisi. Penso que una crisi fa deu anys era ben diferent. Segur que la majoria de la gent hagués començat retallant vacances i viatges. Avui no. Vivim al dia, vivim ràpid, molt ràpid. Ho volem tot. El temps passa volant i no volem perdre’ns res. Com més ràpid passa el temps, més coses volem fer i com més coses fem, més ràpid passa el temps. Ara de temps quasi no en tenim ni per disfrutar d’allò que fem! Potser pensem que si vivim més ràpid i fem més coses viurem més temps?

Potser per això m’agrada tant el desert. A banda del paisatge, dels colors, de la llum, del misteri, del silenci .... el temps, al desert, s’atura.