dimecres, 26 de març del 2008

PLANTEM EL FUTUR



Quan elaboràvem el programa electoral de les municipals del 2003 hi havia un punt que era: promoure la plantació de 1.000 arbres a l'any. En aquell moment, recordo una discusió sobre si seriem capaços, en cas de governar, d'impulsar i contribuir a plantar aquesta quantitat d'arbres. N'hi havia qui volia anar més enllà, altres creien que seria quasi impossible. Ho he recordat aquests darrers dies perquè a Ulldecona han coincidit diverses plantades importants i, un any més, superarem aquesta xifra.

La primera, la que tots els anys organitzem des de l'Ajuntament, l'Associació de Defensa Forestal (ADF) i el CEIP “Ramón y Cajal”. Enguany es va fer a la zona verda del polígon industrial Valldepins. La segona, al mateix lloc, la van fer ahir mateix els alumnes de l'Institut Pere Mata d'Amposta. Des d'aquí m'agradaria fer un reconeixement a la tasca realitzada tant als propis alumnes dels dos centres com als professors, així com també als voluntaris de l'ADF i a la policia local.

Finalment, la tercera plentada, serà diumenge. Amb motiu del 25è aniversari de Catalunya Ràdio i el 10è aniversari de la Fundació Territori i Paisatge de l'Obra Social de Caixa Catalunya, ambdues entitats han aprofitat l'ocasió per mostrar el seu compromís amb el medi ambient i celebrar una gran festa amb 35 plantacions populars repartides per tota la geografia catalana. Una d'aquestes plantades, sota el lema “Plantem el futur”, es farà a Ulldecona, a la Mola del Valencià, amb la col.laboració de l'ADF, 'Ajuntament i l'Associació de Mestresses de Casa. Serà un acte obert, amb esmorzar inclòs per a tots els participants, i que començarà a les 10'00 del matí. Està pevist que durant el matí es facin connexions en directe per Catalunya Ràdio. Aprofito per convidar-vos a tots i totes i desitjar que el temps ens acompanyi perquè ara mateix fa un vent a Ulldecona que fa temor!

SOBRE UNIFORMES I CATALANISTES

M’he sorprés avui, escoltant les notícies, no per la renúncia de Josep Lluís Carod-Rovira a optar a la reelecció a la presidència d’ERC, sinó per la desició de la direcció d’una clínica de Càdis de retirar un plus econòmic per productivitat a un grup de treballadores per no anar a treballar amb falda curta, que segons sembla, és el seu uniforme. El comité d’empresa de les infermeres es queixa que no es respecta la seva dignitat. A mi el que m’estranya es que no s’hagin plantat abans. La direcció de l’hospital sap a quin segle vivim? Realment vergonyòs.

Dèia que no m’he sorprès per la renúncia de Carod-Rovira a optar a a reelecció com a president d’ERC, si m’ha sorprès, en canvi, les declaracions d’Artur Mas, aquesta nit al programa de TVE, 59 segons, demanant als republicans que surtin del govern de la Generalitat per fer un front catalanista i canviar la seva estratègia política. Fa uns dies ja va dir “Catalanistes, unim-nos, perquè si no ho fem, tenim al davant un adversari, el PSC” . Dóna per suposat, com tants altres tertulians i comentaristes de ràdio i televisió, per cert, que els socialistes no som catalanistes i no defensem els interessos de Catalunya.

Els socialistes defensem els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, intentem cada dia millorar el nivell de vida dels catalans i catalanes. Si encara hi ha algú que pensa que això no és defensar Catalunya, s’equivoca. Ho hem demostrat a centenars de pobles i ciutats del país, ho hem demostrat des del Govern de la Generalitat i ho hem demostrat des del govern de l’estat. Per això, entre altres raons, vam guanyar les eleccions generals del passat 9 de març amb 25 diputats. Per molt que a algú no li senti massa bé, el catalanisme socialista és el que més agrada als ciutadans d’aquest país.

dimarts, 25 de març del 2008

TRÀGICA SETMANA SANTA


Ha acabat ja la Setmana Santa, una dies que han estat tràgics a Ulldecona. Hem de lamentar dos accidents de tràfic que ens deixen quatre morts. El primer, el de dijous passat en que van morir tres persones de la mateixa família, entre ells un noi de 13 anys, veïns de Freginals i en família a la Galera. El segon, diumenge a la tarda, a la carretera Ulldecona-Vinallop, prop de les Ventalles, dins ja del terme municipal de Freginals. Va morir un veí d’Ulldecona de 77 anys. Des de l’administració s’ha de continuar treballant per millorar l’estat de les carreteres, la seva senyalització, per instal.lar totes les mesures possibles de seguretat, però és imprescindible també que tots ens conscienciem quan sortim a la carretera, que respectem els senyals i els límits de velocitat perquè si no, no acabarem mai amb aquests drames.

A banda, també diumenge a la tarda, vam tenir un ensurt en declarar-se un incendi a la falda mateix del Montsià. Segons sembla, un veí estava cremant rama tot i el fort vent que bufava a la zona i el foc es va propagar ràpidament. Gràcies a la ràpida i eficaç intervenció dels Bombers de la Generalitat es va poder controlar i apagar en poques hores. Cal també en aquest cas sensibilització perquè sembla increïble que amb el vent d’aquests dies algú s’atreveixi a encendre foc posant en perill no només la vegetació, sinó també inclús la vida dels qui després han d’intervenir en les feines d’extinció dels incendis, siguin bombers o cossos de seguretat.

dimarts, 18 de març del 2008

ALGUNES RAONS

Seguint en la reflexió de l'article anterior sobre els perquès de la victòria socialista de les passades eleccions generals, avui reprodueixo un article del diari El Pais escrit per Xavier Vidal Folch ahir mateix. El títol és Ni más España ni sólo Catalunya.

Cataluña es un hervidero. Al minuto del 9-M, el PP regional y Esquerra se instalaron en la crisis, por contraste con el exultante socialismo catalán. ¿Por qué la victoria del PSC se ha convertido en una auténtica tramontana?

Porque ha despedazado las expectativas. Luchaba contra el caos ferroviario y eléctrico. Desafiaba la prevención ante la previa acumulación de poder (hegemonía municipal; control de la Generalitat; presencia en el Gobierno), entre unos ciudadanos reticentes a poner todos los huevos en la misma cesta. Pugnaba contra el escaso entusiasmo que el Ejecutivo autonómico suscita, aunque se respete la espartana solidez de su presidente, José Montilla. Se enfrentaba a la suposición de que tras Pujol y Maragall, Cataluña carece de liderazgo y de rumbo. Y se batía contra el mito periodístico de que se multiplica el fenotipo del català emprenyat, irritado y nihilista.

Y porque ha roto todos los techos, con resultados apabullantes, que ya se verá si sabe gestionar, o le asfixian de éxito. Cosecha el récord histórico en votos absolutos (1,67 millones, frente a 1,57 en el 1982 de Felipe González), lo iguala en números relativos (45%) y en diputados (25, pero ahora sobre 169 y entonces sobre 202). Duplica de largo a CiU y casi triplica al PP. Es el único de los cinco partidos parlamentarios (el sexto, Ciutadans, quedó desarbolado) que aumenta su apoyo respecto a 2004 (86.000 nuevos votos, casi seis puntos). Avanza en las cuatro circunscripciones. Obtiene cuatro de los cinco diputados adicionales socialistas. Y acentúa hasta 18 escaños (antes, 15) la distancia con el PP.

¿Cómo se explica el abismo entre expectativas y resultados? Se ha subrayado que éstos son tributarios del miedo al PP, inductor del voto útil; y de la bipolarización, que perjudica a los partidos pequeños. Cierto, pero insuficiente. Y si es cierto, también lo será que el PP infunde miedo a este paisanaje. No por criticar el Estatut, tarea legítima, sino por convertirlo en banderín de cruzada anticatalana, de enfrentamiento entre territorios, con pseudorreferendos aderezados de boicoteos al cava e insidias en pro de una Endesa "antes alemana que catalana": el 9-M ha sentenciado que no todo vale, que ese tiro ha salido por la culata, que no se puede ganar en España guerreando contra los catalanes. Este miedo ya apareció en 2004, pero entonces lo capitalizó Esquerra, que pasó de uno a ocho escaños. Algunos minimizan las cifras evocando el miedo como síndrome despreciable: pero no es así, es algo demasiado humano. Lo lamentable es doblegarse a él, no dominarlo, no reaccionar.

Polarización, también. Pero ésta no es sólo cosa de dos, y algún tercero (CiU) la resistió. Muchos votos de los minoritarios recalaron en el socialismo, sí, pero otros tantos se quedaron en casa, en la abstención: así, Esquerra perdió 80.000 de sus anteriores papeletas en Barcelona-ciudad (350.000 en Cataluña), sin que nadie los recogiese. El descalabro republicano es también consecuencia de su eterna pubertad: apoyo férreo al Estatut, dudas, y negación del mismo, todo en pocos días; episodios desestabilizadores del Gobierno al que pertenece, y al que fustiga en la calle; asambleísmo que centrifuga confianzas. Y pespuntea el fracaso en su pretensión de reemplazar a los convergentes como primer representante del nacionalismo y capitán del lobby territorial en Madrid. Sus votantes han decidido no esperar a que madure.

Si con lo anterior no se agotan las explicaciones, habrá que destacar también el buen cartel del presidente Zapatero en el Principado, la funcionalidad de la campaña, el buen desempeño de la candidata Carme Chacón (en el reverso de su primer aterrizaje como ministra)... Tampoco todo eso explica el alcance de lo obtenido por el PSC. Probablemente obedezca a una realidad más profunda: ese partido encarna hoy, con mayor precisión que los demás, la realidad sociológica e identitaria de una gran mayoría de catalanes. Una realidad dual, compartida, superpuesta: es el único partido al que éstos reconocen al mismo tiempo como incuestionablemente español e inequívocamente catalán... y catalanista. Lo que le otorga ventaja frente a quienes pretenden, desde los dos nacionalismos enfrentados (el catalán y el español) disociar esa adscripción compleja: será que ese disociar se percibe como desgarrar, renunciar, empobrecer, y el personal no está por la labor de autorrecortarse. Por eso la familia nacionalista en su conjunto (convergentes y republicanos) ha perdido ocho puntos porcentuales, dato clave. Harían bien, pues, los reduccionistas en tratar de entender y no dejarse atrapar por las vísceras. Quienes desde el centralismo imputan al socialismo catalán perfil y vocación nacionalista, deberían recordar que todo nacionalismo sueña con Estado propio, algo que jamás planteó ese partido, ni figura en su ADN. Y quienes, desde el separatismo, le califican de mera sucursal del PSOE deberían preguntarse a la luz del 9-M si es que los componentes de la Nación han renegado de ella; o si deben cambiar de gafas. ¿Cuesta tanto entender que para muchos catalanes la forma política genuina de ser español sea ser catalanista y la manera de ser catalán es ostentar sin reparos la ciudadanía española?

Al cabo, la traducción de lo anterior consiste en que la calle identifica al partido ganador como la encarnación más precisa del Estado de las autonomías cristalizado en la Constitución. La urna, en Cataluña, estaría así, como adivinan las encuestas, predominantemente a favor de ambos polos de la expresión (y de que evolucionen), no de uno solo en exclusiva. A favor, pues, tanto de la existencia del Estado como del perfeccionamiento de las autonomías. Dicho en breve: ni más España, ni sólo Cataluña.
Quien rompa ese delicado equilibrio también existente entre la E del psoE y la C del psC, arruinará ambas letras. Quien desde Madrid confunda legitimidades emergidas desde convocatorias de distinto alcance; pretenda imponer, en vez de conjugar, los intereses de la estabilidad del Congreso por encima de los del Parlament; o en aras del loable objetivo de involucrar a los nacionalismos moderados en la gobernabilidad, interfiera (y no sólo influya) en la composición del Gobierno de la Generalitat, mediante obscenos cambios de cromos (Mas por Montilla; Duran por Moratinos) erosionará ambos polos.

Y quien desde Barcelona obstruya la deseable complicidad de la derecha moderada periférica en el diseño de una legislatura más centrada y menos crispada, lo que incentivaría además a la derecha montaraz a bajar al llano; quien ignore que en un Estado compuesto (como en Alemania) las coaliciones pueden ser de geometría variable (entre länder y Gobierno federal), caerá en error inverso, pero simétrico. Hay margen para escoger entre distintas combinaciones pactistas y evolutivas, aunque resulte arduo y contradictorio fraguarlas: acuerdos de investidura, pactos estables de legislatura, coaliciones gubernamentales... O la fórmula francesa, lo más novedoso que ha aportado Nicolas Sarkozy a su país: Gobiernos de "apertura", que incorporan técnicos o políticos de calidad, de otras ideologías o partidos, al Ejecutivo y otras instituciones. Por eso el escenario catalán (y su reciente historia de aciertos y errores) quizá sirva de laboratorio para una gobernanza menos ruda y más sofisticada.

Al cabo, si en el paisaje catalán Esquerra e Iniciativa tienen aún mucho que decir, no sucede lo mismo en el tablero español. En éste, el nacionalismo de centroderecha se mantiene. Pese a su continuado declive (desde sus 1,16 millones de votos en 1996 y sus 18 diputados en 1989, ha perdido casi 400.000 votos y ocho escaños), salva los muebles al igualar los diez diputados de hace un cuatrienio. Porque el democratacristiano Josep Antoni Duran Lleida ha impuesto su mensaje pluriidentitario al de la jaula de grillos soberanistas del pospujolismo. Y su oferta de moderación va como anillo al dedo de una extendida demanda social que anhela moderar el clima, centrar las políticas, pluralizar los esquemas de gobierno. Contar con CiU no implica doblegarse a sus exigencias táctico-mercantiles. Ni despreciar sus propuestas programáticas. Significa ser fieles al espíritu de la Constitución, que quiso involucrar no sólo en la democracia, sino en el poder democrático, a quienes sustentan distintas visiones de lo que ha de ser España.

dimecres, 12 de març del 2008

EL CATALÀ EMPRENYAT

De tant en tant destaco en aquest blog articles de la premsa. El que us copio avui és un publicat al Diari El Punt ahir mateix, escrit per Vicenç Planella, que pregunta On és el català emprenyat? .

Durant mesos, la classe política i alguns mitjans de comunicació que es consideren influents han alimentat el mite del català emprenyat. Era aquella persona, dona o home, que viu i treballa a Catalunya, que n'estava tipa, dels incompliments de Zapatero amb l'Estatut, de la ministra que ens omplia el Baix Llobregat d'esvorancs o de tenir un nivell d'infraestructures a l'altura dels Clicks de Playmobil. N'estaven tant farts, aquells pobres catalans, que, fins i tot, esperaven amb delit la trucada dels enquestadors de la Generalitat per expressar la seva desafecció envers l'Estat espanyol i per advertir el candidat del PSOE que, aquest cop, l'aniria a votar sa mare. «El català emprenyat» ha estat un dels millors eslògans publicitaris dels darrers anys, com aquell que deia «Busqui, compari i, si troba alguna cosa millor, compri-la». Ha servit per vendre diaris que canvien, però no canvien; per llançar al mercat, en plena crisi hipotecària, una casa gran del catalanisme; per fer brollar una nova bromera d'independentisme pragmàtic, i per convertir en un joc de pàrvuls els lemes de campanya. El problema és que a aquell suposat individu que sintetitzava l'estat d'ànim de tot un poble no se li ha vist el pèl aquest diumenge a l'hora d'anar a votar. I no és que no hi hagi anat, quan parlem d'una participació superior al 71%. És que, probablement, no existia. A Zapatero, com és lògic, l'han votat al Principat els seus íntims, els que el van votar l'any 2004, i 86.029 catalans més. Per contra, els que feien l'emprenyat amb el PSOE –és a dir, la resta– han acumulat una pèrdua de representació de 464.057 sufragis. Això vol dir que, a més dels polítics, aquells que hauríem de copsar la realitat del país també l'estem perdent de vista. Adaptem el que pensen les persones a un titular enginyós, al que ens dicten fonts inconfessables o al que toca dir perquè ho diu tothom. Interpretem tant i volem filar tan prim, que acabem agafant el rave per les fulles. La realitat és molt més senzilla si la mirem tal com és, encara que potser no ens agradi el color o l'encaix del país que els catalans lliurement han decidit en la contesa de diumenge. Ara ens diran que hem estat víctimes del magnetisme dels pols o d'un tsunami dominical. I si troba alguna cosa millor, compri-la.

La situació és extensible arreu del país i a cadascun dels seus territoris. A les Terres de l'Ebre, on els socialistes hem tret uns resultats històrics, es parlava darrerament dels ebrencs cabrejats. El problema es que, diàriament, surten als mitjans aquells que fan més soroll, que no vol dir que en siguin més. Els que estan en silenci no se senten fins que no arriba un dia com diumenge i expressen la seua opinió a través del vot.

dilluns, 10 de març del 2008

VICTÒRIA SOCIALISTA

Només tenia temps ahir a la nit, en arribar a casa, de penjar els resultats electorals d'Ulldecona al blog que aquesta campanya hem obert els socialistes
(psc-ulldecona.blogspot.com) i agraïr als ciutadans tant del poble com d'arreu del país el suport que ens ha donat en aquestes eleccions generals. Desprès de la campanya però, sobretot, després d'un dia esgotador, estava cansada i me'n vaig anar a dormir cap a quarts de dos de la matinada.

Un cop comptats els vots d'Ulldecona (on vam guanyar per 1.329 vots, el 42%), vam seguir el recompte general a la seu del partit, una cinquantena de persones. Les passades generals vam treure el 35% dels vots, per tant, estem molt satisfets de la feina feta i molt contents pel suports dels nostres veïns i veïnes. Hem pujat molt en vots a Terres de l'Ebre, un gran èxit; hem tret quatre diputats per Tarragona, un gran èxit; hem pujat quatre diputats al conjunt de Catalunya, un gran èxit; hem guanyat les eleccions generals, un gran èxit. Després d'una legislatura marcada per la bronca política, les mentides del PP i els atacs a Catalunya, els ciutadans i ciutadanes han tornat a confiar en el PSC. Gràcies!

Com he dit en algun acte de campanya, els vots els tornaren en més drets, en més polítiques socials, en més inversió pública, en una bona gestió dels recursos públics i, sobretot, en treball, esforç i dedicació en benefici de tots i totes.

Finalment, recomanar-vos els vuit tòpics falsos que, segons escriu Xavier Sabaté al seu blog, han trencat aquestes eleccions.

divendres, 7 de març del 2008

dijous, 6 de març del 2008

ABSTENCIÓ = PP


Ahir a la nit, els socialistes d'Ulldecona vam fer el nostre acte central de campanya. Feia un temps horrible: fred i, sobretot, molt de vent. Això ens va fer pensar que seriem quatre gats, però finalment, prop de 200 persones ens vam reunir a la Casa de Cultura.

Va ser un miting en que es va posar de manifest les grans diferències de la dreta i l'esquerra, dels governs del PP i dels governs socialistes. I, també, el perill de l'abstenció, que com he comentat en més d'una ocasió, només beneficia la dreta. Està demostrat que és així, fins i tot els propis dirigents del PP ho intenten aprofitar per desmobilitzar els votans d'esquerra i que es queden a casa. Saben que només així poden guanyar les eleccions perquè en arguments i acció de govern, guanyem els socialistes.

Mentrestant, ERC i ICV intenten fer-mos creure que els socialistes tenim les eleccions guanyades i que guanyarem per majoria absoluta, que el PP no té res a fer i que, per tant, el vot útil als socialistes ja no serveis de res. Pretenen així aconseguir més vots. Gran error. S'equivoquen tal com avui ens mostren enquestes fetes a altres països. El partit a batre, políticament parlant, continuament sent el PP i no el PSC. Rajoy pot guanyar i, qui no vulgui que això passe, només té una opció vàlida: votar Zapatero, votar PSC!

El PP se coloca a solo 2,5 puntos del PSOE y empata en escañosPodeu consultar l'enquesta que publica avui el Periòdico d'Andorra: http://elecciones.elperiodicdandorra.net

dissabte, 1 de març del 2008

NO ÉS EL MATEIX

Sóc de les persones que penso que els mitings electorals entesos com a tal acabaran desapareixent, que quedaran els grans actes com a espectacle i para de comptar.

No té massa sentit anar a convèncer a aquell que ja està convençut o anar a informar a aquell que ja està informat. Per això, avui a Alcanar, on he intervingut amb el company Joan Ferran, portaveu adjunt del Grup Parlamentari Socialista i primer secretari de l’Agrupació de Barcelona del PSC, he començat demanat als assistents (ja convençuts) que ens ajudin en aquesta recta final de campanya.

Els socialistes necessitem que tots els que ja esteu convençuts, ens ajudeu a convèncer les persones que conegueu (amics, parents, companys ...) per que vagin a votar. Només així podrem guanyar les eleccions. Ho deia ja l’altre dia, l’abstenció només beneficia a la dreta i fa poca estona he llegit que fins i tot ho manifesta públicament el director de campanya del PP.

Volem guanyar les eleccions perquè encara ens queda molt a fer, tenim la feina a mitjes. Hem posat els fonaments d’una nova societat i ara hem de construir la casa. Som conscients també del què ens hi juguem, com a país, com a territori, com a persones.

Totes les eleccions són igual d’importants però aquestes poden significar continuar avançant o retrocedir a temps passats, a temps que ja creiem oblidats, a temps en blanc i negre. De veritat, és així. No és de cap manera el mateix que guanyi el PP a que guanyem els socialistes. Encara que alguns partits intenten fer-ho creure. No és el mateix que guanyi Zapatero a que guanyi Rajoy. No és el mateix que governi Maria Teresa Fernandez de la Vega, Solbes, Rubalcaba i Carme Chacón, a que governi Zaplana, Acebes, Aguirre i Aznar. A que no?

L’obra de govern l’hem explicat per activa i per passiva aquests dies a molts pobles de les nostres comarques. Sense anar més lluny, ahir en un acte a la Sénia, la diputada al Congrès i membre de la UGT, Isabel López, explicava amb detall la Llei de Dependència i també la llei dels treballadors autònoms. Mentre ella anava desgranant l’avenç en drets socials que això ha significat en milers i milers de persones i l’orgull que ens fa sentir com a socialistes haver-ho pogut tirar endavant, jo pensava “realment, només per aquestes dos lleis la legislatura ja ha valgut la pena”

Si aquí li sumem altres lleis com la que possibilita a les persones que s’estimen casar-se sense tenir en compte el sexe de cadascún, la llei contra la violència de gènere, la llei del sòl que posarà fi en un temps a les barbaritats urbanístiques que s’han fet a molts territoris no molt lluny de casa nostra ... la legislatura es mereix un notable alt.

Però si encara hi ha algú que amb tot això no ho té clar, si amb l’acció de govern hi ha algú que encara no està convençut, pot fer un exercici de memòria. Pensem en positiu i intentem recordar tot allò que el PP va aportar a Catalunya durant vuit anys de govern. Jo, sincerament, no recordo res.

Fem també memòria de la posició de cadascú en molts temes importants (alguns ja els he dit abans, però també la guerra Irak, PHN i el trasvassament de l’Ebre, l’Estatut, la Llei Igualtat ...). Només ens cal comparar i triar. Només hi ha dos opcions. Zapatero o Rajoy.

Partits com ICV o ERC que tant ens ataquen als socialistes i desqualifiquen el President Zapatero han de reconèixer que, si volen tenir alguna oportunitat de desenvolupar alguna part dels seus programes electorals, ha de guanyar Zapatero. Si no ho fa, ja es poden oblidar de tot. Per tant, els demanaria que fossin una mica més seriosos. Companys, el partit a batre electoralment parlant és el PP i no el PSC. A aquestes alçades del joc, ho hauriem de tindre clar.

A CARA DESCOBERTA

Sense comentaris. Reprodueixo notícia que acabo de llegir a la web de la Cadena SER (www.cadenaser.com)

El responsable de comunicación del PP le ha dicho al periódico británico que la estrategia del PP "está centrada en los votantes socialistas indecisos". Elorriaga admite que los populares son conscientes de que esos votantes nunca les van a respaldar en las urnas, así que, dice, "si podemos generar suficientes dudas sobre la economía, la inmigración y los temas nacionalistas, quizás se queden en casa".
El dirigente popular se sincera con la redactora del Financial Times y termina reconociendo que "el PP tiene una imagen de derechas muy dura en este momento" y que "incluso nuestros votantes creen que ellos son más centristas que el propio Partido Popular". Elorriaga revela que, a su juicio, la clave del 9-M está en esta estrategia. "El resultado de las elecciones dependerá del impacto de este mensaje", porque -asegura- los votantes socialistas "son menos disciplinados que los nuestros".