divendres, 8 de febrer del 2013

Reset al nostre sistema operatiu

Aquests darrers dies han estat demolidors per al nostre sistema democràtic. No tinc paraules per descriure la ràbia, impotència, indignació i fàstic, que sento quan escolto una a una les notícies de corrupció que dessagnen la nostra societat. Potser el millor que ho definiria és el silenci. Estat de xoc podríem dir. Gürtel, Bàrcenas, Pallerols, Noos, Palau de la Música, Mercuri, ITV, cal seguir?

Presumptes casos de corrupció esquitxen a les màximes institucions i les màximes autoritats del país després d’un degoteig constant al llarg dels darrers anys. President del govern, Generalitat, finançament irregular de partits que ara ens governen a Barcelona i Madrid, ajuntaments, empresaris de tota condició ... Quan les persones que dirigeixen un país no tenen escrúpols per aprofitar-se i lucrar-se dels càrrecs que ocupen, agreujat actualment pel fet d’estar immersos en una crisi econòmica de conseqüències catastròfiques per a milers de famílies, no hi ha marxa enrere. Quan l’ombra de la sospita ja tapa la llum dels qui serveixen dignament els nostres veïns i veïnes, cal un nou període constituent per regenerar la nostra democràcia, cal un reset al sistema operatiu que ens ha permès avançar els darrers 30 anys. Llei de transparència, llei electoral catalana, finançament de partits, combat sense contemplacions contra la corrupció, modernització sistema judicial, supressió d’administracions sobreres, reforç del paper dels ajuntaments, clarificació de les seves competències i finançament just dels ens locals ... Construir de nou des de baix, des dels municipis.
 
Nova manera de fer i d’entendre la política. Nou compromís amb la gestió pública i més participació per part dels ciutadans i ciutadanes. Si no ho fem, si no ens seiem ja a definir-ho tot, si el sistema es manté en defensa de l’status quo, es tanca en si mateix o si es proposen només operacions de maquillatge, el perill del populisme i el fanatisme ens pressionarà per un altre costat i aleshores no tindrem escapatòria, ja no hi haurà res a fer.
 
Els i les progressistes, els i les que ens sentim d’esquerres, aquelles anomenades antigament classes treballadores, hem de saber estar a l’alçada per liderar aquest nou procés constituent, tenint clar que aquest no és només un procés de partits polítics, sinó un pacte de ciutadania guiat per la pròpia ciutadania. Perquè som els qui més ens hi juguem. Serveixin aquestes quatre ratlles per renovar el meu compromís en la defensa d’aquests principis.

Article publicat avui al Més Ebre

dimecres, 6 de febrer del 2013

Desmantellament sense vergonya de l'educació pública

Els darrers anys han estat especialment nefastos per al sistema públic d'educació a Catalunya. El que anomenem comunitat educativa, ha hagut de sortir unes quantes vegades al carrer en defensa del més preuat del nostre patrimoni col.lectiu: l'educació. Avui de nou, enmig d'aquesta setmana de lluita dels estudiants de secundària, tot el meu suport a totes aquestes mobilitzacions en defensa de l'educació pública i també en contra de la LOMCE (Llei Wert). Es tracta d'una llei amb clara voluntat retrògrada, recentralitzadora, anacrònica i segregadora, que posa de manifest la instrumentalització de l’educació amb finalitats ideològiques i polítiques del govern del PP, que ens vol tornar als anys 70, amb paràmetres elitistes i unificadors.


Segur que a hores d'ara ja coneixeu el seu contingut, però com és tan escandalòs, convé recordar-ho. La LOMCE ataca de nou la nostra llengua amb la intenció d’eliminar la immersió lingüística, reduint el català a matèria d’especialitat i introduint la obligatorietat de fer el 50% de les classes en castellà. Preveu també la recentralització del sistema educatiu: el Govern central passa a tenir més pes en el disseny dels currículums amb una clara voluntat de controlar els continguts impartits a totes les aules de l’Estat. La llei, a més, fomenta la segregació dels alumnes, discriminant als que tenen menys recursos i derivant-los cap a una FP totalment denigrada que els convertirà en mà d’obra barata sense possibilitats d’adquirir una formació de qualitat.
Altres mesures que el govern del PP vol imposar són la supressió de les proves d’accés a la universitat: cada universitat podrà decidir amb quins criteris tria els seus estudiants (com entrevistes personals, experiència laboral, formació extraescolar), amb els perjudicis que això comportarà, altre cop, cap als estudiants amb un nivell socioeconòmic més baix o la supressió també del Consell Escolar com a òrgan decisiu, que només quedaria com a òrgan merament consultiu, sense cap poder de decisió sobre el centre.
La LOMCE arriba a més en un moment molt delicat per al sistema públic d’educació a Catalunya, després de dos anys de retallades per part del govern de CIU, amb la consellera Rigau al capdavant, tal i com també avui hem denunciat des del PSC Ulldecona. Mesures com el manteniment del concert a les escoles que segreguen per raó de sexe mentre es redueix l’aportació de recursos econòmics i humans a l’escola pública, l’augment de les ràtios d’alumnes i professors per classe amb la conseqüent massificació de les aules, l’augment dels tems d’espera per a la substitució dels docents (més de 15 dies), la supressió directe de diversos ajuts socials a les famílies (beques menjador, transport escolar, acollida matinal ..), la implantació d’una taxa de 360 euros a la FP grau superior o l’augment en més d’un 66% de les taxes universitàries; han convertit els darrers dos anys en els més nefastos per al sistema educatiu català.

dissabte, 26 de gener del 2013

Ulldecona, primer municipi de les Terres de l'Ebre que diu NO al fracking

El ple de l’Ajutament d’Ulldecona va aprovar aquest passat dilluns per unanimitat una moció presentada pel grup municipal socialista de rebuig a la fractura hidràulica o fracking (en anglès), tècnica que es fa servir per a l’explotació de determinats gasos no convencionals dipositats al subsòl en formacions geològiques de baixa permeabilitat, injectant aigua, sorres i productes químics a altres pressions per fracturar les roques on hi ha el gas o el petroli.

Segons va detallar el regidor socialista Victor Vidal, “el fracking constisteix en realitzar perforacions horitzontals en diversos subnivells de cada formació geològica i mitjançant voladures aconseguir la fracturació en profunditat per, a continuació, introduir un fluid a alta pressió que es d’aigua, sorra i additius químics”. Aquest fluid arrossega el material emmagatzemat a la roca, recuperant-se a la superfície com a retorn. Una part d’aquest fluid injectat es perd en el propi procés, tractant-se d’una quantitat molt variable en funció de les condicions d’explotació en què es trobi la roca (entre un 15% i un 80%). Els additius que es fan servir són cianurs, benzens, i altres substàncies cancerígenes o mutàgenes. Segons explica Vidal “tot això genera una alta contaminació en els nivells freàtics més profunds amb la possibilitat de propagar-se amb el temps fins a nivells més superficials. A més s’ha de contemplar des del punt de vista ambiental i de salut pública altres impactes com són els possibles efectes de metalls pesats com el mercuri o l’urani”
La moció insta a la Generalitat de Catalunya i a la Generalitat Valenciana a suspendre totes les activitats de prospecció que s’estiguin realitzant als dos territoris, a dictar una moratòria en la concessió de noves autoritzacions a tot el territori de Catalunya i del País Valencià, i a realitzar un estudi seriós i rigorós sobre les conseqüències d’aquesta tècnica, que entre altres llocs es vol implementar en alguns municipis dels Ports i Maestrat.
A nivell europeu s’està qüestionant la legitimitat de l’esmentada tecnologia perquè, amb l’objectiu d’allargar la vida dels recursos gasístics, es posa en perill el subministrament d’un recurs indispensable com l’aigua.  A França, s’ha prohibit l’explotació d’hidrocarburs mitjançant la fractura hidràulica i s’ha revocat autoritzacions. Alemanya i Regne Unit estan considerant la prohibició i fins i tot als Estats Units s’estan imposant moratòries per estudiar millor els seus efectes.
Notícia recollida a Canal 21 .

divendres, 25 de gener del 2013

No votar para sumar


Article publicat avui a El País i signat per Joan Ignasi Elena, Marina Geli, Rocío Martínez-Sampere, Àngel Ros i Núria Ventura.

El pasado miércoles, el Parlamento de Cataluña aprobó la declaración de soberanía para el derecho a decidir con los votos a favor de Convergència i Unió (CiU), Esquerra Republicana (ERC), Iniciativa per Catalunya (ICV-EUiA), el sí crítico de las Candidatures d’Unitat Popular (CUP) y los votos en contra de Partit dels Socialistes (PSC), Partido Popular (PP) y Ciutadans. Cinco diputados del PSC consideramos que la mejor opción era no votar no, una decisión tan difícil como consciente.
Consciente, pensando en visualizar la pluralidad que siempre ha caracterizado a una organización históricamente abierta a las alianzas con la sociedad civil. Consciente, pensando en representar a unos votantes que nos siguen esperando, que esperan de nosotros una mayor apertura al diálogo, que reclaman de nosotros una mayor participación en la toma de decisiones y que cada vez son más reticentes al tacticismo.

Consciente, pensando en la unidad del catalanismo político. Porque Cataluña no puede afrontar los retos que tiene planteados desde la división a la que nos abocan ambos Gobiernos. No es suficiente con lamentarse y esperar, sino que se hace más necesario que nunca reafirmar el activismo responsable y protagonista del PSC a la hora de articular y garantizar la principal riqueza de nuestro pueblo: su cohesión civil. Y si lo hemos hecho hasta ahora es porque hemos sabido reflejar como nadie su complejidad.

Corren malos tiempos para la política que nos obligan a elaborar nuevas respuestas, a adecuarnos a las nuevas realidades. Y desde la proximidad, desde la toma de posiciones. Y con vocación mayoritaria. Son pocos los que ya dudan de que en Cataluña, seguramente desde una irresponsable precipitación, el tablero del juego está cambiando. A la transición nacional, política y económica en que estamos sumidos, debemos dar respuestas no ancladas en mentalidades de antes y no debemos caer en la tentación de rechazar un debate en pro del otro. Nacional y social.

El uno y el otro como caras de una misma moneda. El derecho a decidir representa a la unidad del catalanismo lo mismo que representó la recuperación del autogobierno después de la transición. Y aunque sea verdad la confusión —premeditadamente provocada en torno a la palabra soberanía— esta unidad es un bien superior, a preservar. Mirar pasivamente cómo CiU y ERC reducen soberanía a independentismo y cómo asimilan catalanismo a nacionalismo es un riesgo demasiado grande para el conjunto de la sociedad catalana.

Fue también una decisión difícil. Difícil por el embate que suponía para nuestro partido. Difícil porque entendemos perfectamente las consecuencias de saltarse unas reglas del juego, la disciplina de voto en listas cerradas, que no solo hemos acatado, sino algunas veces impulsado. Pero a diferencia de otras ocasiones, el esfuerzo de síntesis entre posiciones encontradas no fue posible.
Pero positivemos, lo reclama una amplia franja de la sociedad a la que queremos representar: lo más importante de todo es que los 20 diputados votamos sí a un mismo proyecto, el nuestro. El de la sensatez y la convivencia. Y eso es lo que deberíamos recordar. Ese es nuestro capital que sin duda será necesario —más pronto que tarde— para evitar el choque de trenes que alientan algunos insensatos que olvidan las lecciones de nuestra historia.

Los retos y los riesgos son mayúsculos. El riesgo de desunir lo que va intrínsecamente unido: políticos y ciudadanos. De desunir desde arriba Cataluña y España. De desunir derechos y ciudadanía. De desunir economía y progreso. Por eso el PSC debe ser más PSC que nunca. Fusión y no ruptura. Unión y no homogeneidad. Riesgo responsable y no conservadurismo inerte. Puentes y no abismos. Desde la complejidad y la pluralidad, consideramos mejor no votar. Para poder realmente sumar.