Us deixo la meua intervenció avui al ple extrordinari de l'Ajuntament d'Ulldecona en el debat de la moció de suport a la consulta.
Hem començat un nou curs polític lamentablement sense saber si acabarà quan toca o molt abans. El moment polític és complex, difícil, i requereix de gran habilitat i alçada de mires per afrontar-lo.
El nostre país s’ha vist sacsejat per una crisi econòmica que ens afecta de forma molt profunda i, és cert, els nostres governants els darrers anys no hi han respost de la manera més adequada, ans al contrari, moltes de les seves decisions han agreujat la situació.
Avui, a nivell social, la situació és dramàtica, cada cop tenim més persones al nostre entorn que sobreviuen en situacions difícils i inclús extremes. Ja no ens és estrany ni ens escandalitza parlar de risc d’exclusió, de pobresa, de nens malnodrits, de desigualtats severes; l’escletxa entre els rics i els pobres cada cop és més gran en una societat on tindre feina ja no és garantia per viure dignament. Mentre, els casos de corrupció es multipliquen en tots els àmbits; polítics, empresarials, judicials .. i en totes les institucions. La confiança entre la ciutadania i els poders públics es deteriora i s’acaba trencant.
Així mateix o per això mateix, la política, allò que ens afecta a tots, ha caigut els darrers anys en un descrèdit profund. Per la incapacitat de resoldre problemes i revertir la situació. Els ciutadans perceben la política com una activitat practicada de manera autista i al servei d’interessos que no són els seus.
Els reptes que tenim plantejats com a societat són a partir d’ara titànics: com ressituem l’economia, com regulem els mercats, com garantim l’estat del benestar, com acabem amb les desigualtats, com afrontem els canvis del model productiu, com fomentem la participació i la implicació de la ciutadania ens aquestes decisions que ens afecten en el nostre dia a dia, com combatem la corrupció i construïm un sistema més transparent.
A Catalunya hi ha altres aspectes encara que fan que la situació a dia d’avui sigui excepcional. La falta de reconeixement de la nostra plena identitat nacional, com preservem la nostra llengua i la nostra cultura en un món globalitzat com el que vivim, com establim els mecanismes de gestió i els inevitables instruments per un finançament just i equitatiu. Aquesta situació concreta, sumada a la resta de motius que exposava anteriorment, han provocat que el pacte de la transició, malgrat haver aconseguit fites innegables de progrés i avenços socials i polítics, estigui esgotat i s’hagi de revisar en profunditat.
L'any 1977, l’11 de setembre, un milió de persones es manifestaven a Barcelona sota el lema "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia" i les conseqüències polítiques de la mobilització no es van fer esperar, en menys d’un mes es va restablir la Generalitat de Catalunya, es va aprovar la llei d’amnistia política, i al 79 es va aprovar l’Estatut. Ara estem en una cruïlla semblant, en que volem fer un salt tant quantitatiu com qualitatiu en la situació política. Enguany commemorem 300 anys del final de la Guerra de Successió, i en aquesta estranya habilitat que tenim els catalans i catalanes per recordar i significar les derrotes, aprofitem per reflexionar també sobre el nostre futur i la nostra relació amb Espanya.
Tenim tot el dret, a la reflexió, a la opinió, a ser consultats al respecte. Ningú ha de veure en això una amenaça; ara bé, les coses s’han de fer bé si no volem tornar a perdre i a vegades anar massa ràpid i sense un full de ruta clar, consensuat i pactat per totes les parts, no permet avançar sinó que ens fa retrocedir. I parlo només de guanyar la celebració d’una consulta, no del resultat de la mateixa perquè encara no estem en aquest punt ni de bon tros. No es tracta de fer campanya pel si, pel no o pel depèn, es tracta encara de treballar junts per poder votar.
Els catalans i les catalanes reivindiquem el que som i la nostra voluntat de ser com a poble. Europa ens mira i ara més que mai depèn de la nostra fermesa en la defensa de la nostra identitat el que puguem ser o no ser. Plegats hem decidit que ha arribat l’hora de pronunciar-se, l’hora de ser cridats a les urnes, l’hora de votar.
Perquè en el segle XXI cap estat modern pot intentar que la unió de les parts que la composen sigui a la força, utilitzant les lleis com a cuirassa, quan les lleis s’han d’adaptar al pas del temps i als anhels de llibertat tant personal com col.lectiva. Com tampoc en ple segle XXI podem decidir el contrari de manera unilateral, la ruptura perquè si utilitzant els sentiments de la ciutadania sense valorar rigorosament les conseqüències (no de la separació, sinó de la unilateralitat).
Caldrà sumar una bona dosi de seny, de diàleg i de paciència per fer les coses bé. I caldrà utilitzar les paraules correctes per no confondre: és escandalòs sentir parlar Madrid de referèndum ilegal quan es tracta només encara d’una consulta i no d’exercir el dret d’autodeterminació. Igual que ho és quan partits de govern aposten pel que anomenen desobediència civil, termes que no casen amb institucions com govern, Parlament o ajuntaments. Cadascú ha de jugar el paper que li toca en el camí d’un objectiu comú. No volem tampoc cap escenificació, volem decidir el nostre futur amb plenes garanties democràtiques i que el resultat sigui reconegut arreu. Ara és l'hora de la POLÍTICA.
Estem completament d'acord en el fons de la moció que debatem, en la necessitat de votar, tot i discrepar de la literalitat d’alguna part del text. Compartim la necessitat de canviar la situació actual per continuar avançant com a país. Tornem la veu al poble sense temor i actuem en conseqüència. Cal que plegats ara treballem amb rigor i serietat, per que el moment és delicat i complicat i ens exigeix una actitud de reivindicació i resistència cívica activa a tots.
